La comunicació i la lingüística.

1.     La comunicació. Fonaments de la lingüística.

1.1. Components de la comunicació.

·         Les persones som animals socials i necessitem expressar-nos: emissor i receptor ( sense receptor no hi  ha comunicació o sense que aquet no entenga el missatge)

·         La comunicació de missatges es a través de signes, compostos de significat i significant ( deu de conèixer-lo el receptor) i que formen un codi ( deu ser conegut per el receptor i l’emissor)

·         Referència: coses i fets representats en els missatges.

·         Context: circumstancies que envolten l’acte comunicatiu.

·         Canal: mitja pel qual arriba el missatge al receptor. 

1.1.Relació entre forma i significat.

·         La forma d’un signe ( significant) pot ser motivada: sense relació visual amb el significat ( si són signes visuals s’anomenen símbols ( marques de roba...)

·         Les formes de signes que si que estan motivades: la seva forma està motivada per el seu significat ( si so visuals s’anomenen icones ( icones del temps..) ).

·         En la llengua: la norma general és que la forma del significat siga immotivada. Nomes hi ha causalitat excepcionalment en ocasions com les onomatopeies.

1.2.Parts de la lingüística.

·         La llengua: es el sistema de comunicació més complex quantitativament ( nombre de signes) i qualitativament.

·         Les parts de la lingüística con sis en aquest ordre:

o   Sintaxi:  [sintáki].f. LING. Part de la gramàtica que estudia les funcions de les paraules en l’oració. Es a dir, que estudia el funcionament de les categories sintàctiques per a construir oracions ( tipus de paraules).

§  Categories sintàctiques:

©  La sintaxi explica la interpretació del món: el seu objectiu es explicar com relacionem les categories ( i el contingut semàntic) de les paraules per a construir oracions.

©  Les categories sintàctiques son el fonament de la sintaxi, les bàsiques son: nom, adjectiu, preposició i verb.

©  Les quatre classes de paraules ( noms, adjectius i verbs) indiquen de quina manera les persones estructuren la nostra percepció del mon físic. Això es de quina manera, els humans, amb l’objectiu de interpretar el món en el que vivim discernim, relacionem i classifiquem les sensacions que ens aporten els sentits. Per tant, la causa de les categories sintàctiques esta en el nostre enteniment i intenta donar sentit a la informació que ens proporciona la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte.

§  La sintaxis te aquestes entitats.

©  Entitats ( noms):

Ø  Lo primer que veiem al nostre voltant son les entitats ( taules, gent, essers vius i objectes)

Ø  Desprès apliquem els noms a les entitats, es a dir, les representem amb noms.

Ø  Finalment apliquem els noms a les entitats abstractes ( emocions, raons...)

©  Qualitats de les entitats ( adjectius):

Ø  Si centrem l’atenció en una entitat, percebem les seves qualitats o característiques, que expressem amb adjectius.

-          Els adjectius no existeixen sense les entitats ( depenen sintàcticament dels noms)

©  Relacions entre les entitats ( preposicions)

Ø  Si mirem dos entitats, podem establir relacions de lloc entre elles: objecte dins d’altre objecte, objecte prop d’altre objecte...

-          Preposicions: són les paraules que relacionen entitats.

-          Hi ha altres paraules que tenen altres classes de relacions.

©  Canvis i permanències de les entitats ( verbs)

Ø  Verbs de canvi: despertar, esclatar, vindre.

Ø  Verbs de permanència: romandre, semblar, ser, estar...

§  La finalitat de la sintaxi en la comunicació lingüística: explica de quina manera combinem els significats de les paraules de la nostra ment.

©  Si ens referim a les oracions: explica com relacionem les categories ( i el contingut semàntic) de les paraules per a construir oracions.

§  Conceptes bàsics de la sintaxi.

©  Categories i funcions ( nocions bàsiques). La relació entre el nucli i el modificador.

Ø  Categories: constituents mínims.

Ø  Funcions o relacions: com unim els constituents.

©  Relació sintàctica més bàsica: nucli i modificador.

Ø  Es la primera que se estudia.

Ø  Els modificadors son els adjectius o adverbis, perquè modifiquen el contingut semàntic del substantiu

Ø  Dos propietats ( el modificador està subordinat al nucli):

-          1º) En la construcció, predomina la categoria del nucli.

-          2º) El contingut semàntic del modificador s’afeix del nucli ( el modifica)

Ø  Justificació: quan  un objecte ( nom) té una característica ( adjectiu) o experimenta un canvi ( verb), segueix sent un objecte ( construcció nominal).

Ø  Resultat: perduren les propietats sintàctiques del nom i desapareixen les del adjectiu i les del verb, es a dir, si en lloc de xiquet canviem a xiquetes, el verb i l’adjectiu canvien, per tant, desapareixen ( concordança).

©  Funcionament sintàctic de les preposicions:

Ø  Les preposicions no funcionen d’acord amb la relació de nucli i modificador: relacionen dos constituents nominals ( entitats) i, per tant, incideixen simultàniament sobre els dos.

Ø  Funcionament sintàctic de les preposicions:

-          Antecedent ( nucli nominal) + preposició (categoria relacionant) + conseqüent (modificador nominal): exemple “El llibre damunt la taula”

-          Un nom subordinat +  [ preposició + constituent nominal] equival a un adjectiu: exemple “ Casa del cantó” = “ casa cantonera”

§  Ordenament dels constituents sintàctics: depèn de la relació sintàctica que hi ha entre ells:

©  Ordre regular [(nucli) + ( modificador)]: posar el nucli primer i desprès el modificador perquè primer pensem en una entitat i desprès en les seves característiques.

©  El ordre irregular [(modificador) + (nucli)]: de vegades es produït perquè volem donar importància a una cosa i no a un altra.

©  Ordre:

Ø  Els adjectius circumstancials tenen com ordre regular anar al final, però poden anar davant de tot o al mig, en eixos casos es té que posar entre comes.

Ø  Realment hi ha modificadors que van davant del nucli, això es debut a la evolució constant de la llengua del llatí antic ( modificador + nucli) a l’actualitat ( nucli + modificador)

o   Semàntica ( o lexicologia): es el estudi de cada contingut semàntic, es a dir, del significat de les paraules ( membres de les categories sintàctiques)

§  El concepte de Paraula ( unitat de la semàntica): conjunt d’unitats que formen cada categoria sintàctica.

©  La paraula té:

Ø  Una forma fònica ( pot ser gràfica i gestual): només és un conjunt de mitjans que transporten la informació d’emissor a receptor.

Ø  Dos valors ( el més important) que són psicològics: perquè la relació entre les paraules i el seu significat no es simbòlic ( sols en les onomatopeies) i ambos van juntes perquè una depèn de l’altra.

-          Sintàctic (categoria)

-          Semàntica (significat): té com a base la paraula/mot ( arrel), ja que estudia els significats d’una paraula ( semàntica).

©  Propietats de les paraules:

Ø  1º- Són membres d’una categoria gramàtica (propietat bàsica)

Ø  2º-Tenen un  contingut semàntic  propi ( propietat bàsica)

Ø  3º- Disposen d’una forma pròpia ( propietat més secundaria)

§  La creació de noms:

©  Per a crear noms, hem classificar les entitats en classes o espècies que tenen característiques inherents ( propietats definitòries) en comù, per tant, cada nom representa una classe o espècie d’entitats ( les característiques accidentals no tenen massa importància i passen a convertir-se en adjectius).

©  Procés de creació de noms:

a)      Classificació d’entitats en espècies.

b)      Mitjà de classificació: característiques comunes, inherents de l’espècie i definitòries del nom.

c)      Característiques no compartides: accidentals.

©  Aquesta creació de noms és una operació d’abstracció dels objectes ( infinits) als noms ( limitats). Exempleà pedres = totes les pedres.

§  Relacions entre continguts semàntic:

©  Hiperonímia.

©  Antonímia

§  Relació entre continguts i formes:

©  Sinonímia: forma diferent però mateix significat o valor.

©  Homofonia: cada una té el seu significat però tenen la mateixa forma ( escriuen i sonen igual)

©  Homografia: significat diferent, se escriuen igual però tenen diferent pronunciació.

Ø  Entre el valencià i el castellà hi ha moltes:

-          Llevar:

v  Castellà: llevar

v  Valencià: quitar.

-          Acostar-se

v  Castellà: tumbarse.

v  Valencià: acercarse.

©  Paranomia: dos paraules diferents que signifiquen, escriuen i pronuncien distintament però que es pareixen en la forma. Exemple: prejuí (Prejuzgar) // Perjuí ( daño)

§  Polisèmia: una mateixa paraula amb més de un significat ( valors relacionant o derivats del bàsic)

©  El context de comunicació evita els malentesos

©  Diccionaris: accepcions.

©  S’utilitzen en frases fetes per les semblances o les aproximacions encara que hem perdut la consciencia de la causa que va dur a crear la frase feta.

Ø  “ A ull” à he posat l’arròs a ull ( a ojo)

Ø  “A ulls clucs” à fer alguna cosa i que ens paregué senzilla.

©  Idiosincràtic: un conjunt de paraules com les frases fetes, tenen un origen cncret cultural però amb el temps eixa costum cultural ja no està, però el significat del conjunt continua utilitzar-ne.

©  Interferències lèxiques: tirar, estirar i espantar:

Ø  Espenteu ( per obrir la porta) à empujar

Ø  Estireu ( per a obrir la porta) à estirar.

Ø  Tireu à tirar a terra.

o   Morfologia ( o  flexió):  estudi de la forma de les paraules, de les seves variacions i dels factors que les causen ( femení/masculí, plural/singular...)

§  Part molt secundaria de la teoria lingüística, que estudia la forma de les paraules i les seues variacions.

§  Les nocions que fan variar la forma d’una paraula son: gènere, nombre, temps ( conjugacions) i concordança ( relació sintàctica entre nucli i modificador).

©  S’apliquen a categories sintàctiques concretes:

Ø  Nom: gènere ( lleó/lleona) i nombre ( cosí/cosins, festa/festes)

Ø  Adjectiu: concordança en gènere i nombre ( home vell, dona vella, hòmens vells)

Ø  Verb:  temps ( pens-e, pensa-va, pensa-ré), conjuncions ( pensà/ baté/ preferí) i concordança en persona i nombre ( jo pense, tu penses..)

©  Les preposicions no estan subordinades a un nom, no necessiten gènere ni nombre. Elles soles funcionen.

o   Retòrica ( o discurs): estudia el discurs, es a dir, com vinculem oracions per a formar un discurs o text ( elaboració de discursos).

o   Formació de paraules: com formem paraules noves a partir de les preexistents.

§  Estudia com creem paraules noves a partir de la derivació i composició.

©  Derivació (paraula + afix): ferro à ferr-er; fang à fang-ós...

©  Composició ( paraula + paraula): paraigua, ull de poll...

§  Família: paraules que provenen d’un mateix mot.

o   Fonètica i grafia: expressió de l’ús de la llengua amb fonemes i amb entonació ( entonació, relació entre lo oral i lo escrit)

§  Estudia el conjunt de mitjans fònics que permeten exterioritzar la llengua.

©  Definició de fonema: so no fragmentable que serveixen per a diferenciar paraules ( significats) i segmentar-les, per exemple pot/poc.

©  La fonologia: part  de la fonètica que estudia els fonemes.

Ø  Fonologia paradigmàtica: estudia els fonemes de manera aïllada; com els produïm (propietats articulatòries) i com els percebem ( propietats acústiques)

-          Propietats articulatòries en:

v  De les vocals dos propietats articulatòries:

      Obertura de la boca:

ü  El sistema romànic general es el de 7 vocals (totes les llengües romàniques) però amb el temps algunes llengües han eliminat algunes i s’han quedat amb 5, per exemple, el castellà. En  valencià, 7 vocals com ocorre en el sistema romànic general, representades en 5 vocals ( llatí clàssic)

ü  L’obertura de la boca es a/ i,u.

à Definició de a, i, u (bocals bàsiques, es a dir, apareixen en qualsevol llengua)

•    [a]: vocal mitjana d’obertura màxima.

•    [i]: vocal anterior d’obertura mínima.

•    [u]: vocal posterior d’obertura mínima.

à En valencià y català occidental

•    la e es tancada en acabats en –é (café) o en –és ( sorprés) i en preterit imperfet ( féiem).

•    La e oberta y la o oberta nomes apareixen en posició tònica ( àtones cinc)

à En català oriental es redueixen a tres vocals àtones y quan en el valencià y català  occidental la e es tancada, en el oriental es oberta 

ü  Es important pronunciar correctament perquè ens permet distingir les paraules que d’altra forma no es podrien diferenciar com “dona y dóna”, per exemple o “deu y déu”.

      Posició de la llengua.

ü  La a es plana.

ü  La i es avançada cap a les dents.

ü  La u està endarrerida cap al vel de paladar ( mitjanes, anteriors, posteriors)

v  En les consonants les definim  per les seves dos propietats articulatòries:

      Punt d’articulació: part de la boca que produeix l’obstacle (on es posa l’obstacle)

ü  Hi ha 6 punts d’articulació.

à Bilabial: dos llavis                             /pap/

à Labiodental : dent+ llavi                   /fofo/

à Dental: dent+ llengua                       /tot/

à Alveolar: llengua + alvèols             /sis/

à Palatal: paladar + llengua               /ell ix/

à Velar: vel del paladar + llengua     /cuc/

      Mode d’articulació: classe d’obstacle.

ü   Hi ha 3 modes d’articulació bàsics (tres primers) y després tres més:

à Oclusives: tancament, acumulació i explosió (pap, tot, cuc)

•    Sordes: /pi/, /to/, /cuc/

•    Sonores: /bo/, /do/, /gust/

à Fricatives: fricció (fi, sis, ix)

•    Sordes: /fi/, /sis/, /xixona/

•    Sonores: /vi/, /zero/

à Africades: combinació d’oclusió i fricció ( potser, punxa).

•    Sordes: /potser/, /punxar/

•    Sonores: /dotze/, /gent/

à Nasals: son totes sonores i es fa amb un tancament de la boca; expulsió de l’aire pel nas. /mare/, /nina/, /món/, /canya/.

à Laterals: son totes sonores i es fa amb un tancament parcial de la boca; expulsió de l’aire pels costats de la llengua. /licor/, /llavi/, /ull/

à Vibrants: son totes sonores i es fa amb un tancament de la boca; expulsió de l’aire pel nas.

•    Simple /r/ (cara): llengua en les genives (alvèols); tancament breu, cap explosió.

•    Múltiple /r/ (ferro): repetició del moviment de la consonant vibrant simple.

-          Com els percebem ( propietats acústiques):

v  Vocals: vibració de cordes vocals i diferents ressonàncies (per posició i obertura). No obstat, es preserven sons aguts i greus però no oberts i tancats. A més, es diuen “vocals” perquè “vocal” vol dir cridar en llati, es a dir, son molt perceptives.

      Les vocals tenen molta més freqüència que les consonants.

v  Consonants: utilitzen obstacles de la boca per a produir el so.

      Poden ser sordes o sonores.

ü  Al final de síl·laba: pronunciem la consonant segons com siga la següent.

ü  Davant de pausa: la fem sorda /a[p]solt/, /de[z]bancar/, /àra[p]/, /fre[t]/

Ø  Fonologia sintagmàtica: comportament dels fonemes dins de la tira fònica.

-          Tira fònica: es pot segmentar ( b+a+i+x+a+r) en segments mínims (fonemes).

a)      V                                /a/ /ho/...

b)      C+V                           /pi/ /tu/ /so/ /ca/ /mà/...

c)      V+C                           /os/ /as/ /és/ /or/ /ix/...

d)     C+V+C                      /car/ /cap/ /por/ /tos/...

e)      C+C+V (+C)             /tros/ /tro/ /plor/ /bri/

f)       (C+) V+C+C            /pont/ /Elx/ /polp/ /alt/

v  Parts de la síl·laba: Les síl·labes son colps de veu, una construcció immediata a partir dels mínims de la fonètica. 

      Atac: marge de la silaba que es posa abans (optatiu)

      Nucli: obligatori, es una vocal.

      Coda: es el marge de la silaba que va despres de la vocal (optatiu)

v  Les vocals són els nuclis de les síl·labes ( no pot haver mes de un nucli sil·làbic).

v  Les vocals es poden pronunciar aïllades, mentre que les consonants no.

v  Les vocals son l’esquelet de les síl·labes i les consonants son els músculs.

-          Com es veu en l’esquema, l’estructura sil·làbica del valencià es molt consonàntica ( moltes síl·labes acabades en consonant): fet que l’aproxima a les llengües romàniques del nord i l’anglès, al contrari que el castellà, amb qui presenta un contrast molt fort en els camps fonològic (paradigmàtic i sintagmàtic), lèxic, morfològic i sintàctic.

    

v  El valencià conté 6 que no té el castellà: potser, dotze, gendre (af); vi, peix, posar (fr). Mentre que el castellà sols conté 2 que o posseeix el valencià: pez i gente.

v  Al final de paraula: pot aparèixer qualsevol consonant: glop, fet, cuc, totos, vaig, baf, mos, feix, ham, son, any, mel, moll...

      Amb dos consonants finals hi ha 13 combinacions possibles (africació): forts, gust, cinc, erm, infern, camp, fosc, alt, pont, Elx, colp, Barx, serp...

      Hi ha consonants en els plurals: forts, concs, erms, inferns, glops, cucs, hams...

v  Tendència sil·làbica del castellà vs tendència sil·làbica del valencià:

      L’estructura sil·làbica a què tendeix el valencià: C + V + C (+C) com en peix.

ü  Hi ha moltes modalitats romàniques que tendeixen a aquesta estructura:

      L’estructura sil·làbica a què tendeix el castellà: C + V com en pe(z)

v  Lèxic tradicional castellà:

      No te paraules acabades en diverses consonants.

ü  Normalment sols acaba en una africativa ( mesas, reloj, pez), amb tendència a desaparèixer com en: mesa, reló, pe, chalé (en lloc de chalet), chi ( en lloc de chip), verdá ( en lloc de verdad) i Madriz ( en lloc de Madrid).

ü  No acaben mai en consonants nasals i laterals com pot ocórrer en valencià amb any, ham i ull.

-          Les vocals son els nuclis sil·làbics ( mes perceptible)

v  La  a sempre es vocal.

v  Hiat: segment fònic en el que hi ha en contacte dos vocals, una de les quals podria funcionar com a consonant.

      La i i u si son hiats son vocals:  ve-í, Ra-ül, cu-a.

ü  U+I sols ser hiat en valencià, com en conduir, imbuir, influir, produir, reduir, conduïx, conduïa.

ü  Hi ha molts pocs hiats de I+U (diürn)

-          Les consonants son els marges sil·làbics, per exemple la t, p, b... però la i i la u també poden fer de consonants en el cas dels diftongs.

v  Diftong: segment fònic en el que hi ha en contacte una vocal i un fonema que encara que siga una vocal, fa de consonant.

v  Els diftongs es classifiquen en:

      Creixents: si quan els diem, la vocal va obrintse, per exemple en qua-tre, e-gües, quo-ta, lin-güís-ti-ca

ü  En valencià n’hi ha molt, però molt pocs diftong creixents en U+I com per exemple hui i huit

ü  En castellà, abunden els creixents, que escassegen en valencià:

à De e oberta a ie: pau/pie, mel/miel, ferro/hierro, set/siete...

à De o oberta a ue: porta/puerta, bou/buey, nou/nuevo, ou/huevo...

      Decreixents: si quan els diem, la vocal va tancant-se, com en cau-re, des-mai, creu-re, co-néi-xer, mou-re, oix, cui-xa, niu.

ü  En valencià U+I  pot ser diftong decreixent com en cuixa o bruixa però n’hi ha molt pocs. No obstant això, ni han molts de I+U com captiu, dius, niu, piular, preferiu, riu, viu.

ü  Abunden els decreixents en u que escassegen en castellà:

à En noms: bou, dau, nau, neu, niu, ou, pau, peu, pou, roure, sou, veu...

à En adjectius: babau, blau, hereu, meu, nou...

à En verbs: caure, plaure, beure, deure, creure... i qualsevol segona persona del plural: preferiu, vingau, etc.

 

§  Entonació o prosòdia: intensitat, agudesa i duració, que permet identificar si es tracta d’una afirmació, interrogació o exclamació.

©  Problemes i necessitats de la puntuació.

Ø  Es un dels grans problemes d’expressió escrita del ciutadà mitjà.

Ø  Permet evitar confusions i ambigüitats: prescindir d’ella empobreix el potencial comunicatiu.

Ø  Es tracta de representar en l’escriptura uns canvis en l’entonació (pauses, èmfasi, to) que ja fem quan parlem.

©  La coma (,)

Ø  Exemples d’us de la coma

-          Tinc gossos, gats, conills i ratolins

-          Maria tornà a casa, féu els deures, sopà i es gità

-          Els soldats saludaven, la gent aplaudia i els xiquets no paraven de cantar.

-          Ximo, el meu cosí, acaba d’aconseguir el seu primer treball.

-          Este matí, t’he dit, amic meu, que no eixiríem de compres.

-          Imma ha vingut hui i, Pere, ahir.

Ø  Usos de la coma.

-          Separar:

v  Els membres d’una enumeració (excepte els que van units per i, o).

Exemple: Les quatre estacions: primavera d’estiu, estiu, primavera d’hivern i hivern.

v  Un circumstancial quan apareix abans del verb.

Exemple: el mes que ve, farem un examen que, amb esforç, aprovareu segur.

-          Diferenciar un aclariment o una informació que afegim.

Per exemple: Albert, el teu company de classe, ha tocat per telèfon.

-          Indicar l’elisió d’un verb ja esmentat.

Per exemple: Ma mare té quaranta anys i, mon pare, quaranta-dos.

©  Els dos punts (:)

Ø  Exemple d’ús dels dos punts.

-          Pensen subhastar tres manuscrits: u d’Ausiàs March, un altre de Joanot Martorell i un darrere de Joan Roís de Corella.

-          Les paraules del metge foren: “Repòs i una alimentació equilibrada”.

-          Carme: vindrà demà el que vares demanar.

-          I, de totes les coses que va dir, em quede amb la més important: ¡t’apugen el jornal!

Ø  Els dos punts també serveixen per a cridar la atenció sobre allò que els segueix (sempre estarà estretament relacionat).

-          Relació anàfora/catàfora:

v  Anaren tots a jugar: els vells, a escacs i, els jóvens, a cartes.

v  Una cosa et dic: tindrem problemes.

-          Relació causa - efecte:

v  Deixaven l’estudi per al final: no aprovarien.

v  Varen discutir: volien fer coses diferents.

Ø  Usos dels dos punts:

-          Per a reproduir literalment les paraules d’algú. Habitualment, amb els vers dir, preguntar, exclamar...

La turista em va preguntar: “¿Està prop el Museu de Belles Arts?”

-          Per a introduir els membres d’una enumeració.

Hem de comprar tot açò: menjar, beguda, piles...

-          Per a indicar a qui estem dirigint-nos.

Amiga meua: T’envie esta postal des d’Elx.

©  El punt (.)

Ø  Si una oració no està sintàcticament relacionada ( ni per coordinacio ni per subordinacio) amb una altra, s’ha de separar pel punt. D’eixa manera, evitem les frases massa llargues.

Ø  El punt i a part: la seua funció és indicar que hem acabat d’expressar una idea ( paràgraf) i passem a parlar d’una altra encara que estiguen relacionades.

©  El punt i coma (;)

Ø  Enllaça dos oracions quan coincideixen estes dos circumstàncies:

-          Quan no depenen sintàcticament l’una de l’altra (la coma resultaria insuficient)

-          Quan la segona oració té una relació semàntica molt estreta amb la primera (el punt seria excessiu)

Ø  L’usem per a separar els membres d’una numeració quan tenen comes internes.

Ø  Exemples del punt i coma.

-          Per relació (en aquestos casos, s’ha de dir que el (;) es pot canviar per (:))

v  Maria estava trista per l’examen; haurà d’estudiar més.

v  Està plovent bona cosa; no podrem anar a peu.

v  La xicona corria cap a sa casa; sos pares acabaven d’arribar.

v  La situació econòmica era preocupant; calia actuar ràpidament.

v  A las cinc de la matinada, encara hi havia llum; s’havia quedat adormit.

-          Per comes internes.

v  Va vindre molta gent: dels Martínez, Maria, Ángel i Anna; els nostres veïns Joana, Àngela i Pere; els teus amics de l’ institut, Jaume i Mireia; [...]

v  Cada grup anirà per una banda el primer, per l’esquerra; el segon, per la dreta; el tercer, de cara.

v  Varen reunir-se el president executiu; Francesc Peris; el conseller delegat, Pere Miralles; el vocal, Antoni Grau; i el secretari general, Joan Josep Bru.

§  Grafia: representació de la fonètica amb signes gràfics ( lletres i puntuació). Es el menys important de la lingüística, però socialment té molta importància a l’hora d’estandarditzada l’ús de la llengua.

1.3.Els altres parlars valencians: identitat.

·         Parlars xurros:

o   Els altres parlars tradicionals de les terres valencianes que no són tradicionalment de llengua valenciana ni tampoc castellana.

o   Tenen una base valencianoaragonesa i valencianocastellana.

o   Composen una modalitat lingüística de transició entre el castellà (d’Aragó i de Castellà) i el valencià, amb el qual comparteixen moltes característiques.

o   Origen del terme xurro ( Llatas 1951): gentilici del riu Túria ( o Blanc o Guadalaviar)

§  En basc actual, tzuria, zuria i txuri; “blanc”

§  Guadalaviar, de l’àrab wadi al biad ( “riu blanc”)

o   Evolució del contingut semàntic de xurro:

1)      Com a habitant de les valls del Túria.

2)      Com a habitants de les terres de l’interior valencià que no són de llengua valenciana.

3)      Qualsevol persona que sol expressar-se en xurro o en el castellà de la Comunitat Valenciana

o   Les propostes de nom:

§  Valencià/castellà: no seria correcte dir això perquè el xurro no es ni una cosa ni l’altra.

§  Valencià/ xurro: seria una proposta interessant perquè si que fa una divisió.

§  Valencià oriental/valencià occidental (Giner 1948): no seria del tot correcte.

§  Valencià llemosí/valencià xurro (Ordaz 2017): es una distinció que encara no està feta pero que podria resultar interessant.

o   Proposta d’article per a l’Estatut d’Autonomia: “Els valencià i el xurro són les modalitats lingüístiques pròpies de la Comunitat Valenciana. Per a garantir la seua personalitat privativa i el seu futur, es promourà a tots els efectes la seua presència en l’àmbit públic com a tals modalitats.”

o   El xurro i l’aragonès, un cas únic: en xurro, es manté parcialment la caiguda de la e final en paraules com ponient( en valencià es diu ponent i en castellà poniente), actuació que la col·loca, com l’aragonès pirinenc, del costat l’occitado-romanç. En canvi, eixes dos modalitats conserven la vocal final de muro, fet que les situa amb la resta del romanç peninsular.

§  El grup llatí –SCI, per exemple en asciata i roscidare:

©  Es diu en castellà general: azada i rociar.

©  En xurro general passa a ser una fricativa velar /x/: ajada i arrujar.

©  En xurro enquerí i valencià llemosí passa a ser una fricativa palatal /ʃ/: aixada, arruixar ( també ocorre amb aixeta, caixa, coixín, madeixa, teixón…)

 

§  Característiques fonètiques:

©  Hi ha o oberta: bigòt, fòc, fesòl, bastistòt, carchòfa, garròt.

©  La l es fa velar: ala.

©  Manteniment de ll ( absència de ieisme): castiello.

©  Palatalització de l inicial: llatir, lladrar.

©  Entonació valenciana en orient i aragonesa en occident: ascendent i amb tendència a evitar l’esdrúixola: medico, cantaro

§  Sintaxi i morfologia

©  Demostratius iste, isse: provenen de la part aragonesa pirenaica i es típic del Xurro.

©  Sufixos diminutius –ico i –ete: pobrico, blandete: provenen de l’aragonès castellà.

©  Sufix –ero per a arbres: almendrero, naranjero.

©  Els pronoms forts pràcticament no varien de forma per funció: a tú, con mí.

©  Construcció casa mia, casa tuya...

©  Us del pronom ne/en: ne tengo dos.

©  Passar perifràstic: voy hacer ( vaig fer), varon ir (varen anar)à es típic del Xurro únicament.

©  Participis en –au, -ío: cantau, venío.

§  Lèxic: el vocabulari es el més típic del xurro.

2.     Tipus de textos.

2.1.Text narratiu: missatge en prosa  destinat a receptors, que té un codi literari i que l’emissor es situa en un context fictici. Presenta la historia( que imita la realitat) del conflicte d’un personatge.

·         Un text literari vol ser estètic, aquesta característica es la que el diferencia d’altres tipus de text.

·         Tècniques narratives:

o   Hi ha diferents tipus de tècniques o procediments narratius:  descripcions, diàlegs...

o   Tipus d’estils:

§  Estil directe: es veu la narració des del punt de vista d’un personatge.

©  Implica directament destinador i destinatari.

©  Els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si.

©  Forma típica de: diàleg, monòlegs, soliloqui ( personatges dialogant entre ells o amb si mateixos)

©  S’introdueix amb la formula “ va dir”

§  Estil indirecte: un narrador explica la veu d’un personatge ( veu en off fora de la narració)

©  Discurs relatat o narrat.

©  S’introdueix amb la fórmula “ va dir que”.

§  Estil indirecte lliure: la veu d’un personatge apareix inserida en el discurs del narrador ( li cedeix la paraula indirectament)

©  Propi de la narrativa moderna

©  Descriu pensaments i accions dels personatges de forma indirecta.

o   Característiques tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte:

§  La tensió narrativa: avaluació de l’interès argumental que pot ser lineal o gradual.

§  El clímax: punt mes interessant de l’argument.

o   Novel·la moderna es diferencia del gènere clàssic per:

§  Parts o capítols ( estructura externa): ha deixat pas a la seqüència ( estructura interna) basada en l’alternança de l’enfocament.

§  Al llarg del segle XX la seva renovació estilística ha sigut: detallisme descriptiu, monòleg interior, constructivisme d’influència cinematogràfica o la creixent tendència psicològica.

§  Barreja de veus narratives diferents ( característica mes rellevant de la novel·la del segle XX)

·         L’estructura de la trama.

o   Lineal: els elements es succeeixen ordenadament, seguint una relació de causa - efecte ( la més utilitzada)

o   Convergent: els elements es concentren en un punt donat del text.

o   Concèntrica: els elements giren a l’entorn d’un nucli temàtic principal.

o   Caòtica o dispersa: no existeix una pauta concreta i explicita de concatenació i ordenament dels elements.

o   Oberta: els elements ( tot i que siguisen una pauta concreta i explicita ( lògica)) no es troben en una conclusió.

·         Tipus de novel·les segons la trama:

o   Tancada: la història narrada té un principi, un nus i un desenllaç, així que donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges.

o   Obertes: relaten episodis o aventures que no formen una acció única o que la deixen sense final.

·         El punt de vista ó focalització

o   Definició: angle de visió des del qual transcorre la narració ( punt on es situa el narrador per contar la història).

o   Pot ser:

§  Externa: quan el focus observat està extern a la història ( introduir capítols, personatges...) i és objectiu i distant respecte als personatges. Sols tenir narrador omniscient o editor.

§  Interna: focus observat està situat en l’interior ( personatge) i sol tenir narrador protagonista.

©  Fixa ( única o immòbil): recau sempre sobre el mateix personatge ( monòleg interior)

©  Variable ( diversa o mòbil): recau sobre diversos personatges, segons episodis.

o   Hi ha alteracions en l’ús d’un punt de vista narratiu:

§  Paralipsi: omissió d’informació al lector.

§  Paralepsi: aprofundiment en la visió d’un personatge que dóna informació no prevista.

·         El narrador y la veu narrativa.

o   Narrador extern ( heterodiegètic o narrador - historiador): la narració no coincideix amb cap dels personatges, per tant, es en 3º persona i busca l’objectivitat.

§  Narrador omniscient: té una visió amplia i paronàmica ( es veu tot des de la mateixa distancia). Veu el passat, el present i el futur, els sentiments i les accions, es pot comparar amb un Déu.

§  Narrador extern o observador: narrador que dóna informació del que veu, escolta i sent.

§  Narrador – editor: explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut ( de vegades no el reprodueix literalment). Li permet ser omniscient.

o   Narrador intern ( homodiegètic o narrador  actor): utilitza la primera persona i interpreta els fets de manera subjectiva.

§  Narrador protagonista o autodiegètic: dins d’aquests narrador pot aparèixer el monòleg interior ( així expressa els pensaments o sentiments)

§  Narrador testimoni: el narrador es un personatge secundari ( observador) que utilitza la 1º persona, la descripció objectiva i la interpretació subjectiva dels fets. Té doble focus d’interès narratiu ( el de la narració i el de la personalitat del narrador)

©  Aquest narrador es pot confondre amb un narrador extern però hem de tenir en compte que el intern sempre utilitza la 1º persona i el extern la 3º.

·         Personatges:

o   Segons la seva presencia en el desenvolupament de l’argument:

§  Personatges principals: els que intervenen en l’acció am més intensitat i tenen una influencia decisiva

©  Protagonista: té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història.

©  Antagonista: adversari del protagonista.

§  Personatges secundaris: intervenen poc ó amb intensitat en certs episodis.

o   Segons la caracterització, poden ser:

§  Plans:

©  Caracterització esquemàtica.

©  Es mantenen invariables en tota l’obra o experimenten petites modificacions.

©  Poden tenir tendència a la caricaturització: l’antiheroi és un exemple.

§  Redons: definits per molts trets humans de complexitat psicològica ( evolució, densitat, contradiccions i variables)

o   Si no respon a trets humans:

§  Personatge col·lectiu: conjunt de persones que actua com un personatge autònom.

§  Personatge - natura: la natura incideix directament en l’argument perquè condiciona l’estat d’ànim dels personatges o actua com a aglutinador.

·         Temps: normalment s’utilitza el passat

o   Aspectes del temps:

§  Temps narratiu o literari: temps de la narració ( no té perquè reproduir el temps real).

©  Dins d’aquest temps es pot diferenciar entre:

Ø  Temps de la història: delimitat per la successió cronològica dels fets narrats.

Ø  Temps psicològic: ve delimitat pel record, evocació del passat o la reflexió.

©  El temps narratiu pot ser:

Ø  Temps lineal: successió ordenada cronològicament. Es objectiu i concorda amb el temps real exterior a l’obra literària ( utilitzada en el gènere novel·lístic tradicional).

Ø  Acronològica ( comú en la novel·la del segle xx): desordre cronològic deliberat. El lector dl reconstrueix mentalment.

Ø  Temps retrospectiu: evocació del passat en el present narratiu que es lliguen ( passat amb present) amb formules i/o passatges que preparen els salts temporals. “Flash-back” es el terminí cinematogràfic per aquest element.

§  Temps històric: época en la que es situa l’acció que pot aparèixer concretada implícitament o explícitament.

©  Acrònia: quan, en un text, no es situen els esdeveniments en un temps històric concret.

§  La velocitat de la narració en nombre de línies, de paràgrafs... posen en relació el temps històric amb el temps narratiu i per això hi ha diversos mecanismes:

©  Descripció ( alentir o deturar el temps): suspèn la narració i descriu un lloc ( topografia), o un personatge físicament ( prosopografia) o de personalitat ( etopeia)

©  Digressió ( alterament del ritme del relat): consisteix en allunyar-se de l’assumpte principal.

©  El·lipsi: eliminació de períodes de la historia i es controla la velocitat.

Ø  Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la historia i el temps del discurs ( diàlegs)

©  Flux de la consciència: monòleg interior.

©  Resum: en poques línies es tracten u seguit d’esdeveniments.

·         Espai: marc ambiental en que es mouen els personatges i transcorren els fets:

o   Pot ser real o imaginari.

o   Es el fonament principal de les novel·les històriques o realistes.

·         Els gèneres narratius:

o   El conte: text narratiu de ficció, generalment breu.

§  Se caracteritza per: la intensitat, l’esquematisme sintètic, la visió parcial o fragmentada o centrada en un sol aspecte.

§  Tradicionalment tenia el objectiu de moralitzar i entretenir.

§  No té límits rígids i això provoca dificultats per a diferenciar el conte de la narració llarga i de la novel·la curta: en angles “tale2” es una narració breu i “ short story” es un conte llarg.

§  Hi ha diferents tipus de conte:

©  Conte literari o culte: els seus límits en extensió amb la novel·la culta  té temes diversos ( meravellós, terror..)

©  Conte tradicional o rondalla: lligat amb la tradició oral.

o   Fabula: composició breu, en vers o prosa, formada per un sol episodi. Els protagonistes són animals o essers inanimats i que comporta un ensenyament exemplar.

o   Llegenda: narració, generalment popular, que conté un nucli temàtic de tradició històrica ( reinterpretat i magnificat per rumors, imaginació o suggestió). Es presenten reunides en cicles a l’entorn de personatges.

o   Novel·la: gènere narratiu de ficció, d’extensió regular o llarga.

§  La seua definició es complexa perque te una historia al marge de la literatura culta.

§  Es enunciada per un narrador que conve a l’autor..

§  Narra una acció extensa que pot tenir ramificacions secundaries o altres accions encaixades.

§  Té uns personatges, un espai i un temps.

§  Hi ha diferents tipus:

©  Curta: té una extensió curta amb una acció que és desenvolupa amb un ritme àgil, condensadament i amb un desenllaç crític ( tems lineal)

©  D’aprenentatge: narra la historia d’un personatge al llarg de la seva formació intel·lectual, moral o sentimental ( joventut à maduresa)

©  Aventures: es característica per el viatge i la successió de aventures en temes desconeguts.

Ø  Va tindre un gran impuls a partir del segle XIX, desprès es va diversificar.

©  Novel·la de cavalleries ( d’origen medieval): El protagonista o heroi és el cavaller que lluita per la dama i pels valor cristians.

©  Ciència - ficció: trets des del punt de vista científic imaginables o reals.

©  De costums: caràcter realista que recull formes de vida i costums d’un període crític o a punt de desaparèixer ( propi del segle XIX).

©  Epistolar: anomenat així per la seva té nica d’escriptura ( derivació de novel·la sentimental)

Ø  Es caracteritza per la subjectivitat.

©  Gòtica ( d’origen anglès, pre-romàntic): desenvolupa una història de terror, carregats de misteri.

©  Històrica (origen en la novel·la romàntica): situa l’acció en un context històric realista amb voluntat de recrear-ne l’ambient o reinterpretar el passat.

©  Negra ( deriva de la policíaca): té el seu origen en EEUU per a criticar els valors socials, la corrupció...

Ø  El protagonista es un antiheroi.

Ø  Fort component sexual, violent...

©  Picaresca ( normalment autobiogràfica): individu de pocs escrúpols ( antiheroi) conta la seva experiència.

©  Policíaca: un detectiu segueix pistes i descobreix la solució al enigma.

©  Realista: té un referent real.

©  Rosa: caràcter sentimental, relata amors d’una parella que acaba en final feliç.

©  Simbòlica: metafòrica, llegida amb clau.

o   Rondalla: narració popular d’origen oral i simple, que combina elements ficticis amb reals, es per a un públic infantil i la finalitat es moralitzadora.

2.2.Text augmentatiu.

·         Definició:

o   Finalitat: convèncer algú d’alguna cosa, tot donant opinions, rebatent, acusant, criticant...

o   Funció: la bàsica es la persuasiva.

o   L’emissor: implicat en el text, per això s’empra la primera persona.

o   Caracteritzar per un tema polèmic: volem expressar la nostra tesi i per a defensar-la partim de premisses  principis bàsics generalment acceptats)

·         Tema: és allò de que parla el text. És la idea que aglutina tots els continguts.

·         Tesi:

o   Opinió que defensa l’autor al text mitjançant arguments.

o   Ha de ser una oració amb sentit complet i correcta.

o   Ha de ser escrita en sentit afirmatiu.

·         Generes textuals:

o   Orals: debats, taules redones, text oratori (sermó, míting, arenga..)

o   Escrits:

§  Àmbit periodístic:

©  Editorial: article d’opinió que apareix al principi del diari i que no tenen firma, normalment el fa el director.

©  Articles d’opinió.

©  Cartes al director.

©  Crítiques.

§  Àmbit judicial: textos dels advocats.

§  Àmbit polític: mítings i propagandes.

§  Àmbit comercial: anuncis  fulls de promoció.

§  Àmbit religiós: sermons.

§  L’assaig ( científic, humanístic...): no es tant un text augmentatiu, en realitat deuria anar en el tipus expositiu.

·         Estructura del text:

o   Títol: un eslògan que resumeix la tesi  o una sintesi del contingut, etc.

o   Introducció: es presenta el tema situant-lo dins un context ( sociocultural, històric, econòmic...) cercant d’interès del receptor, amb qui trobarem punts en comú, per facilitar la comunicació. NO ES NECESSARI OFERIR LA TESI.

o   Tesi: s’hi presenta l’opinió que es defensa.

o   Cos: es presenten els arguments que corroboren la tesi i convencen l’ interlocutor; i els contraarguments ( arguments que invaliden la tesi contraria i que donen més credibilitat a l’argumentació), per refutar-los després i així provar la tesi. (Argumentsà contraarguments à arguments contra els contraarguments)

o   Conclusió: es recorda breument la problemàtica i els principals arguments per tal de reformar la tesi. S’hi poden posar solucions, parlar del futur, utilitzar un joc de paraules amb una pregunta o una exclamació...

·         Estructures augmentatives:

a)      Analitzant o deductiva:

§  Parteix d’un fet o idea general que es va desenvolupant en fets particulars.

§  S’ofereix la tesi al principi i tot seguit s’esposen una sèrie d’arguments per demostrar-la

b)      Sintetitzant o inductiva:

§  Es parteix d’un fet o idea particular per arribar a fets o idees generals.

§  Presenta la tesi com a conclusió lògica del que s’ha anat argumentant.

c)      Enquadrada o singular: La tesi es formula al principi i es va desenvolupant al llarg del text,  que es tanca amb la reafirmació, de nou, de la tesi.

d)     Estructura paral·lela: apareixen diverses idees no supeditades entre si que es van succeint al llarg del text.

e)      Interrogativa: una pregunta inicial es respon al llarg del text de diverses maneres; o més dúna pregunta inicial es respon amb una sola resposta.

·         Tècniques:

o   Començar pels arguments més febles i acabar pels més forts.

o   Oferir la tesi contraria abans que la pròpia i refutar els contraarguments un per un.

o   La contraargumentació:

§  Es una tècnica augmentativa. L’autor formula en el text les possibles objeccions ( tesi contraria) a la seva posició, per tal de neutralitzar-les amb nous arguments que refermen la seva tesi.

§  Amb contraargumentació, l’emissor delimita les opinions que li poden ser contraries.

§  Els contraarguments poden ser arguments en contra o raons per a limitar o matisar l’argumentació del contrari.

§  El text argumentatiu es caracteritza per la presencia d’estructures que serveixen per a formular contraarguments.

§  Son estructures contraargumentatives no sols la refutació, que implica una negació, una oposició... sinó també la concessió, que significa una objecció, una acceptació parcial, una adhesió critica i la condició.

·         Tipus d’arguments.

o   Racionals:

§  D’autoritat: don aquells que apel·len a personatges o institucions conegudes socialment i no nomes per un sector. Per exemple: l’ONU, Gandhi...

§  De quantitat: l’emissor aporta dades científiques, històriques, numèriques... que apareixen com a irrefutables.

§  D’antologia: s’intenta convèncer el receptor amb un cas semblant per ressaltar semblances o diferencies.

§  De causa: es presenta un fet y desprès les causes que l’han produït.

§  De conseqüència: l’argumentació es basa en el resultat que produeix.

§  De generalitzacions o exemplificació: a partir d’un o dos exemples, científicament comprovats, es generalitza.

§  D’apel·lació a valor superior: L’emissor apel·la a valors superior ( llibertat, igualtat...) per defensar la tesi.

o   Il·legítims ( fal·làcies, o peseudo-arguments):

§  Fer generalitzacions sense base científica.

§  Dir que una afirmació es veritable perquè no s’ha demostrat el contrari

§  Rebutjar un argument perquè es rebutja la persona que l’omet.

§  Fer bo un argument pel fet que molts l’adoptin.

§  Fer servir paraules amb mes d’un sentit

§  Manipular cites.

·         Recursos lingüístics.

o   Ús de verbs de tipus opinar, pensar, creure.

o   Ús de connectors lògics, per tal d’introduir els arguments.

o   Ús de preguntes ( retòriques normalment) i d’exclamació

o   Ús d’interjeccions i de signes de puntuació

o   Ús d’un vocabulari connotat ( i la ironia)

o   Ús de la repetició

o   Ús de l’argument d’autoritat

o   Ús del discurs emotiu ( adreçar-se al receptor)

o   Explicació d’un relat.

o   Posar de manifest determinats valors, com la solidaritat, la llibertat...

2.3.Text Expositiu.

·         Introducció:

o   Un text expositiu: pretén informar d’un tema d’una manera ordenada, lògica i clara.

o   Objectiu: donar la informació necessària per a fer comprendre un tema, mai convèncer a algú.

o   Característiques:

§  Neutre, objectiu i precís.

§  Senzilla: que siga fàcil d’entendre.

§  Amena: no sigui avorrida.

§  Dividida en paràgrafs: com a mínim en tres ( introducció/ desenvolupament/ conclusió)

·         Estructura d’un text expositiu:

o   Introducció: es presenta el tema, la seva importància, els objectius etc.

o   Desenvolupament ( part central à la mes llarga): es desenvolupen els diferents apartats del tema presentat d’una forma clara i ordenada. Es poden donar exemples, comparacions, anècdotes etc per a aclarir conceptes.

o   Conclusió: s’hi resumeix els punts mes importants i s’escriu la conclusió amb formules de cloenda.

·         Recursos que els caracteritzen:

o   El resum: tècnica utilitzada en textos explicatius.

o   Exemplificació i subdivisió en apartats: tenen com a finalitat aclarir els conceptes i ordenar el discurs.

o   Selecció de noms i verbs atenent als criteris de claredat i precisió per tal d’evitar l’ambigüitat.

o   L’ús d’adjectius ha de ser escàs: els que s’utilitzen, a més, han de ser especificatius i classificatius, mai subjectius.

o   El temps verbal es el present d’indicatiu: si s’utilitza una anècdota, es posa en formes verbals de passat.

o   Els connectors sobre tots els que estableixen relacions lògiques ( causals i consecutives) i els que precisen o matisen.

·         Recomanacions:

o   Fer primer un esquema.

o   Fer un esborrany abans

o   Documentar-se bé sobre el tema que es vol tractar.